|
El passat dia 18 de març vaig anar a la Marxa de Resistència dels Castells de la Segarra, (51 km.), la primera d'aquest any del Campionat de Marxes de Resistència de la FEEC. Aquest any tinc ganes de fer tantes marxes d'aquest campionat com pugui. Si algú del Club s'hi anima podriem compartir cotxe i experiències. Vinga!
El dia 19, gràcies a Sant Josep, vaig poder reposar i vaig aprofitar per escriure sobre la Marxa dels Castells. Us transcric el meu "rotllo" per si algú té ganes de llegir:
Marxa dels Castells de La Segarra
"Estic baldat, cruixit, esllomat, malmès, aixafat, desfet, anorreat, adolorit, em fan mal els ossos, els malucs, l’esquena, els peus, la pell, les cames…
Estic content, satisfet, alegre, joiós, de bon humor, amb cara de pasqües, eufòric, pletòric i feliç.
Tot això em passa alhora, d’una manera indestriable, inseparable, indefugible, no hi ha l’un sense l’altre
He perdut el senderi?
No!
És, simplement, una conseqüència d’haver fet la Marxa dels Castells de La Segarra.
No parlo, només, dels cinquanta-un quilòmetres. No parlo només de les vuit hores i escaig d’esforç, de patiment, de la necessària tenacitat per a no aturar-se, de la necessària força mental per a reconèixer els límits de la força física, de la voluntat d’esprémer aquestes forces encara que només sigui pel gust de sentir la teva “màquina”, el teu cos, en funcionament.
Parlo de més coses. Parlo, per exemple, del viatge. El viatge per una terra “ferma” com la que més, per la vall del Sió, pels seus castells, per la seva història.
Autèntic passatger meravellat, ahir vaig caminar per la Segarra, (tot plagiant a Josep M. Espinàs), seguint les ondulacions, els canvis de nivells, passant alternativament dels llocs tancats a les vistes obertes; jugant a fet i amagar amb el paisatge, amb els sembrats verds, inabastables per la mirada, amb els ametllers tan florits, els ametllers, que hi tenen una presència majestuosa, preeminent, justament perquè són ametllers d’una comarca, “on els arbres mostren com és nua la terra”, (i ara manllevo les paraules a Miquel Arimany).
A cada revolt del camí descobria, a la llunyania, una nova silueta que es remarcava: d’un castell, d’un campanar, d’uns xiprers o, potser de tots alhora, o potser, uns i altres eren una mateixa cosa: la pròxima fita del camí.
Un cop hi arribava, a peu de castell, buscava amb la mirada la princesa que em saludava des de la finestra amb el seu mocador, el templer que em vigilava amb el seu escut i la seva llança, el baró…
Però no, això forma part de la història. Ahir, diumenge, les coses eren diferents. Ahir, diumenge, uns i altres, homes i dones de la Segarra, havien baixat del castell, eren al costat de la porta de Les Pallargues, eren a la plaça d’Hostafrancs, al davant de la Universitat de Cervera, a sota el lledoner de Castellnou d’Oluges, a la porta del Llor, a la plaça de Guissona, a peu del castell de les Sitges, a…
Quan hi arribava, jo, (que només sóc un pobre viatger amb el calçat brut de pols), jo era tractat com un rei: em dirigien paraules amables, m’animaven, m’obsequiaven amb begudes, xocolata desfeta, llaminadures, entrepans calents, cafè…
Ahir vaig viure un somni, una llegenda. Ahir vaig ser seduït per l’encís i la bellesa de la dama del castell de Florejacs, vaig enamorar-me, vaig poder olorar les seves flors.
Avui el meu desig és que la dama em converteixi, (com als enamorats de la llegenda), a mi també, en una flor. Que la dama em condemni a viure a la vora del seu castell, per sempre més, “florejat”.
Alpens, 19 de març de 2007."
Apa, siau.
Host: 213.97.39.76
|
|
JORDI ROCA
